Amics i amigues,
El Govern de Convergència i el d’Unió està obsessionat en destruir la tasca dels Governs d’esquerres anteriors. La demolició, per tal que sigui efectiva, ha de ser personal, política i legislativa. Volen una idea única de país i els fa nosa qualsevol presència que recordi o simbolitzi les etapes anteriors.
Aquest procés passa, per exemple, per oblidar i menystenir l’Estatut i el seu potencial d’autogovern. Ens trobem en una situació paradoxal i preocupant: el Govern de Catalunya en lloc de defensar les lleis, les oblida, o bé, intenta destruir-les, sense justificació, com és el cas de la Llei de Barris, en el marc d’una contrareforma social com la que suposa l’anomenada Llei Òmnibus.
L’ofensiva neolliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat. La crisi és una coartada, no la raó ni, òbviament, la causa per a desmantellar serveis i programes socials que fan, precisament, el dic de contenció més important contra la duresa de les condicions socials i econòmiques que la crisi provoca en una part molt important de la nostra ciutadania.
La precipitació i la urgència del tràmit parlamentari de la llei Òmnibus és un altre símptoma de preocupació. Aquesta ofensiva política, per tal d’avançar amb la mínima oposició i resistència, necessita un Parlament emmanillat i desbordat. La duresa de les mesures, la precipitació en la tramitació, l’acumulació de temes tan diversos, la derogació de garanties i la desorganització administrativa que poden suposar reclamarien un tràmit parlamentari més ordenat i amb més temps per estudiar i analitzar les conseqüències de cada mesura. Però CiU no vol. Té pressa perquè té por que es pugui veure que darrera de les declaracions de simplificació administrativa i de lluitar contra la crisi el que s’amaga és una autèntica involució política.
El Govern de Convergència i el d’Unió diu que vol simplificar, però d’aquesta manera generaran un caos administratiu i un espai jurídic desregulat que només afavorirà els més forts i la seva impunitat. Dit això, estem oberts a negociar i donar suports a aquells temes –que són molts pocs, al text- que realment milloren i simplifiquen l’administració.
Aquest procés coincidirà amb la tramitació dels Pressupostos. Els nostres arguments per votar no, han estat molt ben explicats per Miquel Iceta abans d’ahir en el seu diari i pels nostres portaveus al Parlament. No m’estendré. Però si vull alertar-vos que la poderosa màquina publicitària i mediàtica del Govern ja ha posat en marxa el ritual de frases fetes: La culpa dels nostres mals sempre és de Madrid (i de la complicitat traïdora dels socialistes catalans) i el Govern català mai té la culpa de res i ningú més que CiU pot i sap defensar Catalunya.
La prepotència, i la fal•làcia, de les seves afirmacions no evita que quallin entre bona part de l’opinió pública i publicada. Però cada cop més catalans i catalanes saben i s’adonen que al darrera d’aquesta música el que hi ha és una lletra ben diferent: la de les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar. Però no estarem de braços creuats, amb la boca tapada i mirant al costat. Plantarem cara perquè creiem que és el millor per a Catalunya i la seva gent. I també per conviccions.
Per altra banda els socialistes catalans abordarem, aquests dies, l’inici del període congressual. Ahir a la Comissió Executiva del PSC es va presentar la ponència marc i en un període de quinze dies el nostre Consell Nacional, l’òrgan estatutari competent, fixarà el calendari i l’itinerari de debats del nostre congrés. Crec que, com ja he dit en d’altres ocasions, és un moment decisiu en la història del PSC. No es tracta de rellevar, només, una direcció, sino de decidir l’orientació, el camí, que el PSC ha de seguir en els propers anys per recuperar la centralitat de la política catalana, per continuar fent de la política un servei públic compromès amb Catalunya i els nostres ideals de llibertat, justícia social i solidaritat.
José Montilla
Primer Secretari
El Govern de Convergència i el d’Unió està obsessionat en destruir la tasca dels Governs d’esquerres anteriors. La demolició, per tal que sigui efectiva, ha de ser personal, política i legislativa. Volen una idea única de país i els fa nosa qualsevol presència que recordi o simbolitzi les etapes anteriors.
Aquest procés passa, per exemple, per oblidar i menystenir l’Estatut i el seu potencial d’autogovern. Ens trobem en una situació paradoxal i preocupant: el Govern de Catalunya en lloc de defensar les lleis, les oblida, o bé, intenta destruir-les, sense justificació, com és el cas de la Llei de Barris, en el marc d’una contrareforma social com la que suposa l’anomenada Llei Òmnibus.
L’ofensiva neolliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat. La crisi és una coartada, no la raó ni, òbviament, la causa per a desmantellar serveis i programes socials que fan, precisament, el dic de contenció més important contra la duresa de les condicions socials i econòmiques que la crisi provoca en una part molt important de la nostra ciutadania.
La precipitació i la urgència del tràmit parlamentari de la llei Òmnibus és un altre símptoma de preocupació. Aquesta ofensiva política, per tal d’avançar amb la mínima oposició i resistència, necessita un Parlament emmanillat i desbordat. La duresa de les mesures, la precipitació en la tramitació, l’acumulació de temes tan diversos, la derogació de garanties i la desorganització administrativa que poden suposar reclamarien un tràmit parlamentari més ordenat i amb més temps per estudiar i analitzar les conseqüències de cada mesura. Però CiU no vol. Té pressa perquè té por que es pugui veure que darrera de les declaracions de simplificació administrativa i de lluitar contra la crisi el que s’amaga és una autèntica involució política.
El Govern de Convergència i el d’Unió diu que vol simplificar, però d’aquesta manera generaran un caos administratiu i un espai jurídic desregulat que només afavorirà els més forts i la seva impunitat. Dit això, estem oberts a negociar i donar suports a aquells temes –que són molts pocs, al text- que realment milloren i simplifiquen l’administració.
Aquest procés coincidirà amb la tramitació dels Pressupostos. Els nostres arguments per votar no, han estat molt ben explicats per Miquel Iceta abans d’ahir en el seu diari i pels nostres portaveus al Parlament. No m’estendré. Però si vull alertar-vos que la poderosa màquina publicitària i mediàtica del Govern ja ha posat en marxa el ritual de frases fetes: La culpa dels nostres mals sempre és de Madrid (i de la complicitat traïdora dels socialistes catalans) i el Govern català mai té la culpa de res i ningú més que CiU pot i sap defensar Catalunya.
La prepotència, i la fal•làcia, de les seves afirmacions no evita que quallin entre bona part de l’opinió pública i publicada. Però cada cop més catalans i catalanes saben i s’adonen que al darrera d’aquesta música el que hi ha és una lletra ben diferent: la de les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar. Però no estarem de braços creuats, amb la boca tapada i mirant al costat. Plantarem cara perquè creiem que és el millor per a Catalunya i la seva gent. I també per conviccions.
Per altra banda els socialistes catalans abordarem, aquests dies, l’inici del període congressual. Ahir a la Comissió Executiva del PSC es va presentar la ponència marc i en un període de quinze dies el nostre Consell Nacional, l’òrgan estatutari competent, fixarà el calendari i l’itinerari de debats del nostre congrés. Crec que, com ja he dit en d’altres ocasions, és un moment decisiu en la història del PSC. No es tracta de rellevar, només, una direcció, sino de decidir l’orientació, el camí, que el PSC ha de seguir en els propers anys per recuperar la centralitat de la política catalana, per continuar fent de la política un servei públic compromès amb Catalunya i els nostres ideals de llibertat, justícia social i solidaritat.
José Montilla
Primer Secretari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada